Fa anys que tinc diagnosticada la fibromiàlgia i la meua vida ha sigut un abans d'ella i un després.
Sempre he sigut una dona molt dinàmica i he fet un muntó de coses, però a poc a poc vaig abandonar la gimnàstica, el barranquisme, el senderisme i les associacions on participava; a més els estudis, que sempre havien sigut variats, ara són una mica menys complicats i sempre ben props de ma casa.
Si mireu per ahí la informació que hi ha mai es sap ben bé com tractarla (ni a la malatia ni a les persones que la patim) i, per descomptat, no és té ni idea quina és la seua causa.
Una persona malalta, com és el meu cas, perd moltes relacions socials perquè, sense adonar-se'n, és una "mal queda". Què vull dir amb açò? Doncs que moltes vegades quedem per sopar la propera setmana, i mira per on!
- eixe dia ens fa mal tot el cos
- l'esgotament que patim ens fa impossible eixir de casa
- se'ns oblida perquè la facultat cognitiva la tenim en eixe moment afectada
- ens hem alçat sense poder escoltar cap soroll fort o estrident
- etc.
Ara ja he deprés a dir quan quede que desitge anar, però que a saber si em deixa la meua fibro. Les meues amistats i familiars ho entenen i he pres la decisió que qui no ho entenga no és una persona digna d'estar prop meua.
I a més (dic jo) que no es nota amb cap síntoma extern, vull dir que si t'has trencat una cama dons és evident que no podràs caminar gaire i tothom ho entén.
ResponEliminaUna abraçada ben forta. M'alegro molt de veure un altre cop el teu blog, sempre amb aquesta il.lusió que tens per tot i aquesta mirada teva (teua?) tant fresca.
Moltes gràcies per passar-te per la meua Gatera, com sempre eres un encant.
ResponEliminaI les teues i teves fotografies són meravelloses com sempre.
Salut, Myrtus